Onze raons a favor de la llista unitària:

Crec que a la majoria de gent, quan sent les paraules «llista unitària», li ve això al cap:

He posat la foto només per atraure lectors. No em refereixo a això.


I no, una llista unitària ben feta no és això. El que veieu a la imatge es diu coalició electoral. Estem parlant d'una altra cosa, d'una llista conformada en la seva majoria per gent de la societat civil. Un artefacte democràtic de tal potència que ens asseguraria una victòria llegendària contra Mordor i els seus sequaços. Per vàries raons:

1: Podem crear imatge nova, un color nou, un logo nou i portar-hi cares noves. Vendre la idea de «això no ha passat mai, és un canvi de veritat». La Llista Única és un llenç en blanc. Li podem fer transmetre el missatge que vulguem. Encara més: li podem fer transmetre missatges diferents, fins i tot contradictoris, sense cap penalització.

2: Desfà a l'instant la campanya de desprestigi de l'estat amb portades al Mundo fetes a partir filtracions policials. Li trobaran corrupteles a Antonio Baños? Diners a Andorra al cantant de Love of Lesbian? Imagineu una portada de l'ABC a sis columnes: Mireia Belmonte tiene 50 millones de Euros en Liechtenstein. Ridícul.

3: Ens permet segmentar la campanya d'una manera molt efectiva. Una llista electoral es composa de 135 noms. Es pot fer tan plural i tan atractiva com vulguem, apel·lant als indecisos de tots colors de l'espectre polític i ètnic. Hi pot anar gent de la PAH, del CCN, tietes, revolucionaris, catalans de la ceba, xarnegos, ciutadans del món, negres, blancs i gitanos. Excepte pels homes calbs d'edat avançada als quals els hi agrada dormir al Palace, és oberta a tothom.

Es poden fer actes electorals i debats portant-hi gent de tots els sectors. Que hi ha un debat a la Sexta? Hi portem un membre de la PAH nascut a Terrassa. Que hi ha una encesa de torxes al Pi de les Tres Branques? Hi portem un xirucaire d'Òmnium. Una trobada de petits empresaris? Algú del CCN. Serem una hidra separatista. Ja pot venir Rajoy vestit d'Hércules que l'estarem esperant.

Algú es pot preguntar: com embarquem gent amb interessos tan contraposats en una aventura semblant? No prometent-los que guanyaran, però sí que tindran l'oportunitat de fer-ho. Oportunitat que a Espanya no han tingut ni tindran mai. Els de la PAH han de tenir la confiança que, si tenen la força suficient, acabaran per llei amb els desnonaments. O que nacionalitzaran bancs i caixes, si els hi rota. Els petits empresaris, que si aquest és el seu interès i tenen el flow que pertoca, abaratiran els acomiadaments. Els treballadors que arreglaran d'una vegada per totes una de les seves majors fonts de misèria existencial i insatisfacció vital: les Rodalies de Renfe.

Per això cal una dosi de generositat important: a canvi de poder guanyar un mateix, donar-li al rival la oportunitat de guanyar ell. Confio que això tan bàsic i tan democràtic estarà al nostre abast. Quan parlem de que la independència és una eina ens referim a coses com aquesta. Això és el que farà caure els indecisos a la nostra banda: «osti, si tant els de la PAH com els petits empresaris han acceptat un pacte tan ambiciós, vol dir que el tema és seriós, que el canvi de paradigma és possible». Força atractiu, crec jo.

4: Si l'estat decideix impugnar les eleccions, il·legalitzar qui es presenti amb programes independentistes o suspendre l'autonomia, la gran majoria de la població es pot sentir directament atacada. Com que la llista serà molt plural i a dins segurament hi haurà algú «dels seus», sentirà el greuge de manera personal. Quan això passa, quan Espanya et toca a tu o als teus, et tornes independentista en qüestió de minuts. I en el cas de que Espanya no pugui fer res (el cas més probable) una llista unitària implica a molta més gent (i més diversa) que vàries llistes de partit.

5: Son unes eleccions plebiscitàries, ens interessa polaritzar el debat. Ens interessa que no hi hagi espai entre el Sí o el No, que l'elecció sigui el més semblant a la d'un referèndum. Fer pagar car electoralment (Herrera, carinyo, et miro a tu) a tots els que es vulguin quedar plantats enmig del foc creuat democràtic. És possible que fins i tot els unionistes sentin la necessitat d'imitar-nos i fer la seva llista pel no. Si això fos així, victòria grossa: els haurem portat al nostre terreny. Això és possible només amb una llista unitària.

6: A l'hora de votar hi ha d'haver només una papereta per la independència. Ja vam fer prou experiments absurds amb la pregunta en arbre, és hora de deixar la filigrana per un altre moment. Els missatges clars arriben més fàcilment.

7: Ens permet sumar esforços en el moment decisiu, el moment on n'explicaran propostes, el moment en el que es mobilitzarà tota la maquinària persuasiva independentista: la campanya electoral. Permetrà a cada sector de l'independentisme, a cada organització separatista, treballar als llocs on s'ha especialitzat. Permetrà no fer equips partidistes, no duplicar esforços inútilment: a convèncer els pescadors no hi han d'anar dues delegacions de polítics, una d'ERC i una de CiU. Hi han d'anar els Pescadors i Sirenes per la Independència, que tindran el seu representant, algú amb prestigi al sector, al número 18 de la llista unitària. Súmate o l'ANC no hauran d'escollir si se sumen a la campanya de CiU o a la d'ERC. No trobo just obligar-los a prendre aquesta decisió. 

8: El finançament de la campanya electoral es podria fer al marge dels partits i els seus canals habituals. Les polítiques ja no les dictaria La Caixa o altres lobbies. Això reforça la idea exposada al punt 3 i la fa més creïble. De res ens serveix prometre un país avançat si les campanyes electorals les continua pagant el Banc Sabadell o la màfia russa. Els partits polítics no poden desfer-se d'aquest llast. Tots excepte la CUP tenen importants deutes amb les entitats bancàries. I qui paga mana. Una llista unitària s'escaparia del seu control. I en el pla individual: a la llista no hi hauria ningú susceptible al xantatge polític. Ningú tindria dossiers de ningú.

9: Som en un moment en el que els partits polítics i la política estan molt desprestigiats. Això vol dir que no atrauen talent. Tret d'excepcions, el talent el tenim a fora. Una llista unitària ens permet atreure aquest talent. Som a punt de fer una cosa molt complexa i molt hardcore, necessitarem tot el jogo bonito possible. El govern provisional haurà d'aguantar atacs molt forts d'Espanya i haurà de resoldre situacions totalment noves. Necessitem un govern dels millors de veritat i no això que tenim ara. I no patiu, tothom té telèfon. Si aquests rookies de la política necessiten assessorament de parlamentaris veterans el tindran. És la gràcia de la llista única: ens posa a tots al mateix vaixell.

10: La por d'un ancià a quedar-se sense pensió no la superes amb Sala-i-Martin passant uns Excels i demostrant amb números que els seus temors son infundats. La por opera en un altre nivell. La por es venç amb il·lusió i amb esperança. Una llista unitària, un país sencer treballant unit per un objectiu comú genera molta esperança. I si és tan plural com ha de ser conté un missatge important: hi som tots benvinguts i aquí no deixem ningú a l'estacada. Colze a colze. No es preocupi, ancià: als nostres no els deixem sense pensió. I considerem tots els catalans dels nostres, ja que tots s'hi poden sumar. I qui diu ancians i pensions diu altres pors: gent que creu que la independència exclourà els que són ètnicament espanyols o futbolísticament pericos. Si a la llista hi cap tothom al nou país també. Com a primer exercici de pluralitat aplicada no esta gens malament, trobo.

11: Si heu tingut la paciència per llegir fins aquí potser ja sospiteu que la llista unitària és un cavall de carreres. Un cavall guanyador. I a la gent li agrada guanyar. Això té un nom: efecte bandwagon. Les victòries electorals més espaterrants s'han produït perquè abans de votar hi ha la percepció generalitzada de que un dels participants les guanyarà de manera clara i això fa sumar més adeptes a la causa. Per això el Barça té més seguidors que el Llagostera. Una llista unitària por produir aquest efecte.

L'únic argument que he sentit a favor de que cada partit faci una llista per separat i que comparteixin el punt comú de la independència és que d'aquesta manera sumarien més vots d'indecisos que anant junts. Després de llegir els onze punts encara creieu que aquest és el cas?

Una última cosa: crec que la manera més justa i més efectiva d'elaborar la llista és que cada sector proposi els seus noms. No entro en detalls, però la idea seria oferir un nombre de llocs a cada associació independentista depenent del seu nombre d'afiliats i que cada associació escollís els noms que millor els sembli. Cadascú s'ha de dirigir als seus i buscar candidats. Ningú ha de tenir dret de veto. I recordeu: quan més plural sigui la llista, més potent serà i més indecisos atraurà. Ha de ser percebuda com una cosa oberta i amable. I que ningú percebi que hi ha gent «de relleno» per atraure amb engany certs sectors.

[Aclariment]: aquesta llista unitària pressuposa que la CUP va per la seva banda. Ja sabem tots que els cúpers son molt aixins.